Escrivans a Vallès. Segles X i XI [Fitxer informàtic]
/ Robert Baró i Cabrera ; [dirigit per: Antoni Virgili]
Baró i Cabrera, Robert[Bellaterra] : Universitat Autònoma de Barcelona, 2019
Dirigida per: Virgili i Colet, Antoni. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana, 2019
1 recurs electrònic (426 p.)
ISBN 9788449091001
La comarca del Vallès era, als segles X i XI, el rerepaís del comtat de Barcelona; estava sota el control dels seus sobirans, però prou lluny de la capital com per desenvolupar unes dinàmiques autònomes. D'aquest territori s'ha conservat una quantitat molt considerable de documentació medieval original en els seus riquíssims arxius d'institucions civils i eclesiàstiques. Mercès a aquestes dues característiques és un espai idoni per intentar identificar-hi unes persones concretes, els escrivans: aquells que amb la seva signatura validaven els documents per donar-los caràcter públic. L'estudi s'organitza en tres seccions. La primera dedicada a la descripció de les fonts documentals i la metodologia emprada per obtenir i processar la informació. En la segona s'identifiquen els escrivans: es presenta l'inventari i estudi dels individus, així com la prosopografia d'una quarantena d'ells. La tercera secció se centra en la topografia vinculada als escrivans, mostrant les fonts d'informació i les eines utilitzades per analitzar-les, així com els resultats cartogràfics i l'elaboració de les fitxes d'unitat topogràfica que permeten intuir com es relacionaven els escrivans amb el territori. Es constata que als segles X i XI la immensa majoria dels escrivans són clergues seculars, dels quals es pot seguir en alguns casos la carrera eclesiàstica. Al segle X el clergat regular és pràcticament absent, mentre que figuren signant una petita proporció de documents el segle XI. Inversament, al segle X hi ha una contingent significatiu d'escrivans laics, que al segle XI es redueix notablement. Es conclou que els escrivans actuaven donant validesa als documents en actes performatius, no merament assertius, en virtut d'una autoritat pública que distingia els oficis i tenia per incompatibles els de jutge i escrivà. Homogeneïtat en els tipus documentals, llargues trajectòries, àmplia presència distribuïda per tot el territori i, sobretot, la capacitat de canviar el vocabulari en un reduït espai de temps, indiquen que hi ha un vincle estable entre l'autoritat pública i els escrivans molt abans de la recepció del Dret Comú i de la implantació de la institució del notariat. Es destaca que en el transcurs de la quarta dècada del segle XI hi hagué un ràpid canvi en el vocabulari emprat per designar els llocs de culte i llurs espais adjacents, amb el que s'introduí un nou formulari, generat en un context teològic carolingi. Probablement fou el resultat de l'execució d'un pla procedent de l'autoritat comtal, en concret d'Ermessenda de Carcassona, acompanyada pel jutge Bonshom i els bisbes Pere Roger de Girona i Oliba de Vic, que el 1038 consagraren les seves respectives catedrals. A la ciutat de Barcelona també es documenta aquest canvi en el vocabulari, a Santa Maria del Mar on, amb motiu de la renovació de la canònica catedralícia, entre el 1009 i el 1019, hi hagué una intervenció directa dels comtes. Pocs anys després, amb la revolta dels senyors de la marca a mitjan segle XI, els escrivans seguiren actuant al servei d'una autoritat de natura pública, i llur funció serví per consolidar les noves relacions socials i econòmiques fonamentades en l'ús privat de la violència, que fou instrumentalitzada també a través dels documents escrits.
